No és la paraula més bonica, ni tan sols sona bé, no ens porta al paradís de les expressions nobles, no ens inflama el cor, ni ens pessigolleja la pell. No és un camí ni una meta, ni evoca un passat èpic ni un excels futur. No és un substantiu il·lustre, ni un verb enèrgic, tampoc un adjectiu orgullós. Però de totes les paraules, em quedo amb aquest breu, insignificant i humil adverbi: potser. Per si mateix amb prou feines no és res, però segons la companyía, les seves sis senzilles lletres es modelen com la plastilina.
A vegades, el potser pren la forma d'una llàgrima grisa, és l'advervi del lament, del penediment, de tot el que podía haver estat i no va ser. Altres, el potser es transfigura en la sòlida clau que obre el cofre de la raó. És la voluntat tossuda de l'inconformista que rebusca ente els perquès mirant de trobar respostes a tot el que no comprén. I de vegades, només de vegades, el potser transmuta el somni de l'alquimista. El poder i l'ésser units per trencar els impossibles. El somriure del nen que espeternega. La porta entreoberta dels amants. La utopia d'un somiandor. Un encreuament de vies inesperat que condueix de l'anhel a l' èxit. UN ELIXIR A DIES D'NCERTESA.
T'ESTIMU
(Del diari Català article d'opinió)
No hay comentarios:
Publicar un comentario